Isidor Fernàndez

Catalunya

2006

30 min.

Universitat de Barcelona

Documentala

13/10/2006

L’Ariadna Pi ha fet dotze anys i ha organitzat una festa de pijames a Ikea, una botiga que té de tot-de tot: llits, sofàs, lavabos, cuines i moltíssimes altres coses, la majoria, per cert, absolutament inútils, encarnant immillorablement el sistema de consum que patim, que et ven tirat el que no necessites i a preus prohibitius allò que més falta et fa. Ho ha fet perquè tenia interès en resoldre a quina república, a quina independència i a quina casa es refereix la seva publicitat. D’altra banda, va pensar que el dia ideal era un divendres 13, més que res perquè el que passa al seu voltant cada cop recorda més una pel·lícula de terror o un malson.

Com sabeu, l’Ariadna ha viscut abans d’ara. Era molt petita que va migrar del camp català a Sant Martí de Provençals, amb el proletariat; va ser gitana de soca-rel, indígena entre indígenes a la muntanya de Montjuïc al XIX; va ser portera a l’Eixample i també va arribar des de Múrcia amb els pares, que havien acudit a Barcelona per treballar a l’Exposició i les obres del Metro als anys vint. Havia anat a parar a una d’aquelles modestíssimes cases barates que encara hi ha al Bon Pastor. L’Ariadna havia estat una dona vinguda d’Andalusia, Extremadura, Galícia o Castella a mitjan anys 50 i se l’havia vist treballar amb les seves mans, aplegant xapes d’uralita i quatre totxos per fer-se una barraca al Carmel. En un altre dels seus avatars, l’Ariadna havia nascut a un d’aquells blocs de pisos que van aixecar corrents i de pressa i sense equipaments a prop de la desembocadura del Besòs. Les cases barates, les xaboles, els polígons d’habitatges…, tot allò eren solucions infames al problema de la vivenda, però d’alguna manera eren solucions.

Ara, si l’Ariadna fos una jove, una immigrant o una dona sense recursos no tindria al seu abast cap d’aquelles alternatives. Tot i que miserablement, les altres Ariadnes van tenir el que ella avui no tindria: dret a tenir una certa vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per a la higiene, el descans, el lleure, la sexualitat, la cuina: en una paraula, dret a tenir allò que s’anomena una llar. És per això que l’Ariadna havia decidit rebre els ministres d’habitatge que s’havien de trobar a la nostra ciutat, una reunió com sabeu suspesa per la por infinita que els feia que s’hi produïssin allò que ells en diuen “aldarulls”, sinó que en plena campanya electoral –és a dir, de la seva orgia de mentides– es parlés alt i clar de problemes que afecten greument les persones, com el de l’habitatge.

Ha estat una festa magnífica. Ens hem divertit i hem estat una estona fins i tot feliços, sense permís. Però és una pena que finalment no hagin acudit tots aquells ministres que l’Ariadna havia convidat a la seva guerra de coixins. A ella li hagués agradat infinitament retreure’ls a la cara la seva inoperància total amb vista a garantir el que proclamen que és una necessitat i un dret bàsics, però que ha acabat esdevenint una indústria i un negoci a les mans d’especuladors no del sòl, sinó d’una vida privada cada cop més privada de ser vida.

Programa exposición Post-it City. CCCB.