Isidor Fernàndez
Catalunya
2006
3 min.
Universitat de Barcelona
19/07/2006
Ariadna Pi va voler recordar, el 19 de juliol, que just ara fa setanta anys els carrers de Barcelona van ser al mateix temps testimonis i actors d’un drama extraordinari. Diverses columnes de soldats i falangistes armats que havien sortit de les casernes que rodegen la ciutat –no per protegir-la, sinó per dominar-la– intenta-ren desembocar al centre urbà per fer triomfar un cop d’Estat feixista. Una multitud els ho va impedir, barrant-los el pas i conver-tint cada cantonada, cada balcó, cada polleguera, cada boca de metro, en un parany mortal. Milers d’homes i dones, la majoria ar-mats sols de la seva passió, els van fer front i els van vèncer. Centenars van morir en la batalla, molts d’ells a la plaça de Catalunya.
En els darrers trenta anys cap institució pública ha volgut homenatjar-los i reconèixer el sentit del seu combat. Cap ofrena, cap discurs, cap placa commemorativa, cap monument, cap menció als llibres de text escolars…
Com si no haguessin existit mai, com si no fos cert que la classe treballadora barcelonina va donar al món aleshores una lliçó inesborrable d’heroisme i grandiositat. I no, com diuen, per defensar la democràcia o la República, sinó per transfor-mar la vida de soca-rel.
Els herois de 1714 mereixen ser honorats oficialment, però cal oblidar els de 1936. Cap novetat, d’altra banda. Penseu com s’ha profanat amb la gran martingala del Fòrum la memòria dels milers d’afusellats fins el 1952 al Camp de la Bota, mentre al Castell de Montjuïc, on altres milers van ser torturats i executats al llarg de dècades, podem gaudir aquests dies de magnífiques sessions de ci-nema a la fresca. I aviat el que fou i encara és la presó Model serà un relluent centre comercial. I d’això en diuen “recuperació de la memòria històrica”. Quina vergonya i quin insult!
No és just! No s’ho mereix tota aquella gent que va saber ser –ella sí– l’autèntic cor de la ciutat, i el seu ventre i la seva muscula-tura. I per això Ariadna Pi –que hi era i que potser va tornar a morir aquell dia– vol evocar i invocar la seva memòria i recordar a la ciutat que, esdevinguda un cop més capital mundial de les barricades, va ser capaç de lluitar –furiosa, amb amor i ràbia– per defensar la filla que portava a les entranyes: la Revolució.
Ariadna Pi i una colla d’amics i amigues va voler retre home-natge a la plaça de Catalunya -un 19 de juliol set dècades després- a aquells homes i aquelles dones. I ho va fer amb una simple rosa roja i fent que fos el mateix indret –aquella plaça que els va veure lluitar i morir– el que clamés per tots nosaltres.
1 responses on "Homenatge als lluitadors del 19 de juliol de 1936"